Fa més de 4000 anys que la família de l’Ashanti cultivava síndries en els seus conreus de Ghana. A l’Ashanti li encantava la síndria, la seva família aconseguia unes síndries enormes, dolces i sucoses, que eren la millor medicina pels dies més calorosos.
L’avia de l’Ashantia sempre li explicava que les síndries de la família no sempre havien estat així. Fa molts i molts anys aquestes fruites eren molt més petites, la seva polpa era desagradable a la boca i eren massa amargues. L’avia sempre explicava cofoia, que gràcies a la saviesa popular, aquets antecessors amargs de la síndria s’havien creuat amb altres especies, formant híbrids que es creuarien amb més híbrids, fins aconseguir modificar els gens de la síndria amarga per convertir-la en la meravellosa síndria dolça d’avui en dia.
El que l’avia no explicava a la Ashanti és que al seleccionar la dolçor de la síndria ara aquestes eren més sensibles a les plagues i a la falta d’aigua, no com les antecessores amargues que ho resistien tot. Però l’avia aviat s’enduria una sorpresa! Ja que un grup de científics havia detectat els gens de les síndries amargues que les feien tan resistents, i planificaven introduir-los en les síndries dolces, per aconseguir finalment la síndria perfecte: Saborosa i resistent.
Font: Shaogui Guo et al. 2019. Nature Genetics Il·lustració: carla_et_al
