Hi havia una vegada un cèl·lula que sentia que s’estava fent gran. Recordava quan era jove i es dividia cada cop que fes falta, quan el cos ho necessitava. Però ara notava que totes aquestes divisions li estaven passant factura, els extrems del seus cromosomes (els telòmers) s’anaven escurçant divisió rere divisió, el seu ADN l’havien atacat tantes vegades que tenia més trossos reparats que originals, i notava que cada dia li costava més tenir energia, les mitocòndries no eren tan eficients com abans.
Hi havia un impuls que la cèl·lula no podia parar, sentia que havia de parar, aturar la seva maquinaria i no tornar a dividir-se. Temps enrere algunes cèl·lules joves li havien parlat d’aquest impuls, eren cèl·lules que per desgracia havien estat fortament atacades per l’exterior i havien perdut fins hi tot el control per dividir-se, així que abans de descontrolar-se i fer mal a les seves veïnes havien decidit quedar-se en repòs.
Però això no és el que li passava a la nostra cèl·lula, ella sentia que ja havia fet la seva feina, que el temps li havia passat factura, i que ja era hora de prendre’s un merescut descans. Així que la cèl·lula ve seure en el seu balanci, feliç, i allà és va quedar en repòs. En senescència.
Il·lustració: Carla_et_al
